UN BELA DE LLEGENDA

El jugador argentí Fernando Belasteguín, autèntica estrella del nostre esport i que durant setze temporades ha encapçalat la primera posició del pàdel masculí mundial, viu confinat al seu domicili la Diada de Sant Jordi. En un dia tan simbòlic per Catalunya on la llegenda del cavaller i el drac són presents, un ‘Bela de llegenda’ concedeix aquesta entrevista als canals oficials de comunicació de la Federació Catalana de Pàdel (FCdP).

 IMATGE BELACom manté la forma un jugador professional davant el que estem vivint?

Sincerament, al començament del confinament estava molt més entusiasmat amb el tema de la preparació física. Ara bé, amb les notícies que s’anaven produïnt i amb la gran quantitat de morts per coronavirus, poc a poc vaig anar situant la importància del físic a la realitat que estem vivint, partint de que el retorn a la competició serà molt llunyà.

Així que he optat per cuidar més l’aspecte nutricional i fer els exercicis que em diu ‘el profe’ que realitzi però sincerament, la prioritat aquestes sis setmanes ha estat quedar-me casa i més veient tot el que està succeint. Abans de ser jugador professional jo sóc persona i en una situació així no passa res per perdre una mica la forma.

Tothom espera el retorn a la normalitat del pàdel a World Padel Tour com sempre l’hem viscut, és a dir, en recintes tancats i amb públic a les graderies. Ara mateix sembla poc probable a curt termini tornar-ho a viure així. Com intueixes que pot ser la transició de tot això fins a la tornada a la normalitat del pàdel al circuit professional?

El retorn a la normalitat no ho sap ningú. Estem vivint una situació on notificiacions oficials que es produeixen varien en qüestió d’hores. Si els que manen no ho tenen clar, els que estem fora ens trobem davant d’una incertesa molt gran. Ara mateix la tornada a la competició la veig difícil a curt plaç i més amb la quantitat de gent que ens ve a veure.

L’objectiu de World Padel Tour i dels jugadors és tornar a competir el més aviat possible sempre que les autoritats ho permetin. Tots estem fent un gran esforç per quadrar el calendari 2020. A dia d’avui no hi ha data estimada de retorn en condicions per poder exerci amb seguretat la nostra professió ni per la presència de públic.

D’on treu Fernando Belasteguín la força i la il·lusió dia rere dia per a continuar competint? Quin és el secret?

La resposta és ben senzilla. Entreno cada dia com si fos l’últim amb la intenció de millorar. No fer-ho així seria faltar-li el respecte al pàdel, a mi mateix i per sobre de tot a la meva família. A la meva dona, als meus fills i a la meva família d’Argentina, als que vaig haver de deixar per ser jugador professional. Si algú coneix una motivació més gran que la família, que m’ho faci saber ja que estaré encantat de saber-ho. El que em mou a seguir millorant és la meva família.

Sempre has reconegut que ets un ‘malalt de millorar’ Què esperes millorar a nivell individual com a esportista i com a persona?

A nivell professional, el dia que no tingui més ganes de millorar, ho deixaré. El meu cor i el meu cap em demanen millorar cada dia. El físic serà qui em digui quan plegar del pàdel professional. Com a persona intento cada dia aprendre la difícil assignatura de ser pare, ja que no hi ha cap manual que ho expliqui. Per tant intento de la millor forma que puc i crec, el fet de ser un bon pare.

Precisament fem un cop d’ull enrere, concretament quan Fernando Belasteguín tenia 10 anys. Com va ser aquest enamorament pel pàdel?

Ho recordo com si fos ahir. Al club on jugava a futbol van construir la primera pista de pàdel. A Pehuajó no hi havia centres comercials o cinemes i per tant tenia dues possibilitats, o fer el gandul o practicar esport tot el dia. Jo em vaig decantar per l’esport, així que la meva infància era futbol i pàdel. I aquell oci que practicava en una pista amb 10 anys es va convertir en la meva professió.

Els menors que hem entrevistat aquests dies al cicle d’entrevistes d’Instagram de la FCdP han fet molta referència als valors del pàdel. Han mencionat l’esforç, la companyonia i el sacrifici. Quins valors consideres que ha d’interioritzar un menor per a arribar al pàdel professional?

Us explicaré els mateixos consells que els hi donaria als meus fills. He tingut la gran sort d’experimentar les tres sensacions que pot tenir un esportista: la de perdre, la de guanyar i ser número 1 i la d’entrenar cada dia com si fos el darrer dia de la meva professió i de la meva vida. Us puc ben assegurar que aquesta tercera sensació és la que em produeix més plaer, i a més, es pot extrapolar a tots els àmbits de la nostra vida.

El pàdel català va tancar 2019 amb prop de 22 mil llicències federatives. Quins són els motius pels que creus que el pàdel ha arrelat tan bé a Catalunya?

Catalunya és un dels referents del creixement del pàdel a nivell nacional. Fa anys que treballa d’una manera molt seria i ordenada i això es reflexa en l’increment del número de llicències. La Federació Catalana de Pàdel any rere any augmenta aquest número de llicències gràcies a una gran feina i espero que segueixi així.

Com més llicències millor pel pàdel ja que hi haurà més possibilitats econòmiques pel desenvolupament del pàdel absolut i de menors. Així que animo a tothom a que jugui a pàdel i a que tingui llicència de la FCdP ja que això permetrà seguir treballant amb responsabilitat pel seu creixement.

Recentment t’has proclamat campió amb el RC de Polo del Campionat de Catalunya per Equips de 1a Categoria. Com vas viure la competició disputada en el CT Reus Monterols?

El Campionat de Catalunya per Equips de 1a Categoria s’ha convertit en un ‘clàssic’ on els clubs intenten estar a la màxima categoria i guanyar-lo amb la presència també de jugadors professionals. Per al públic que ens pot veure jugar en aquesta competició és molt atractiu disfrutar d’una competició interclubs amb tant de nivell. Així que cal seguir aquesta línia per fer seguir creixent el nostre esport.

La situació extraordinària que estem vivint com a societat fruit del COVID-19 creus que ens està brindant temps per a reflexionar. Tens la sensació que la vida va ara una mica més lenta?

Sense cap mena de dubte el que estem vivint amb la pandèmia ens farà aprendre. Per sobre de tot, els que hem tingut la sort d’estar senzillament a casa, moltes vegades no ens adonem que això, per molt que estar tancat a casa sembli ‘difícil’, és molt més difícil per aquells que han d’anar a treballar cada dia per aturar aquesta pandèmia.

Tinc amics que viuen en hotels per protegir a la seva família de la possibilitat de contraure el coronavirus. Així que pel respecte i el carinyo a tots els professionals que ho donen tot dia rere dia, els que només hem d’estar a casa, els hem de donar les gràcies i no queixar-nos.

Per a finalitzar, en un dia tan significatiu com avui, quin llibre recomanaries per llegir?

Llegir és el gran enemic de la ignorància. Així que animo a tothom que llegeixi. Us faré dues recomanacions avui per Sant Jordi. El primer llibre l’he llegit més d’una vegada, porta per títol ‘El monjo que es va vendre el Ferrari’. La segona és la del llibre que em va escriure fa quatre anys Valen Bailon sobre mi. La història personal d’un nen que va sortir d’un poble molt petit i va acabar sent jugador professional de pàdel. Té capítols divertits.

Us envio una salutació cordial i bona Diada de Sant Jordi!